Redacció guanyadora de Sant Jordi 2014
Entre parets
de Núria Jové
I aquí estic jo, coberta de pols i amb la roba bruta, en una habitació fosca i petita, amb una mà lligada a una corda i sense cap possibilitat d'escapar. Així que sota aquestes circumstàncies, he caigut lamentablement en allò que sense adonar-me no li havia fet cas. Tot d'una se sent una veu, sembla d'un home parlant per telèfon. Té la veu molt greu i només puc sentir frases tallades .
-Està ... no s'escaparà ... encara no ... tancada ... dóna'm ... recompensa ... lligada ... adéu ...
Sento passos , estic espantada i fa fred . Els passos s'acosten. Estic en una situació en què desitjaria no estar , per això he optat en fer-me l’ adormida. La porta s'obre i aconsegueixo distingir el rostre d'un home.
Segur que t'estaràs preguntant com he acabat en aquesta situació, doncs vaig a retrocedir dues hores per explicar-t'ho.
Avui és divendres 24 d'agost. Tinc 13 anys i m'he escapat de casa per anar a una festa dels afores on totes les meves amigues deien que anaven. La meva mare no em va deixar anar a aquesta festa per la meva edat però jo no vaig poder evitar escapar-me i així ho vaig fer, sense problemes. Era una festa petita en una casa. No trobava les meves amigues enlloc i en aquell moment em vaig adonar que les meves amigues no apareixerien, i vaig descobrir que no deien de veritat això de la festa. En aquest instant vaig decidir sortir d'allà i tornar a casa.
Sortint per la porta unes mans em van agafar i em van injectar un líquid en el meu cos. Vaig caure a terra i ja no vaig poder veure ni sentir res més. En despertar-me m'he trobat aquí sense saber com hi he arribat.
Ara estic aquí amb el rostre de l'home a la porta i esperant amb por què és el primer que succeirà. L'home passa amb un ganivet, sembla que aquest és la fi, la meva fi. Quan el ganivet està a un centímetre del meu pit se sent un telèfon fora de l'habitació. L'home s'aixeca i abandona la sala tancant la porta. Estic espantada, no sé què fer ni com escapar. Però veig a terra alguna cosa brillant, és el ganivet! L'home se l'ha deixat en anar a pel telèfon. No tinc molt de temps, és la meva oportunitat, he d’escapar. Agafo el ganivet amb la mà que tinc lliure, tallo la corda i m’aixeco del terra amb les poques forces que em queden.
És de nit, no veig res, porto el ganivet a la mà i estic tocant cada lateral de la paret buscant una sortida. Tot d'una toco alguna cosa, és una finestra. Però està tancada amb clau. Potser és una bogeria i faig molt soroll però és l'única forma d'escapar, he de trencar la finestra.
En trencar-la sento com es penja el telèfon pel qual l'home encara parlava. He de sortir d'aquí ara. Salto per la finestra. La porta s'obre i sento un crit de ràbia aterridor.
El meu instint em diu córrer però no sé on sóc. Veig llums al final d'un camí. Sembla un poble, aniré a veure si algú pot portar-me a casa, però massa tard, sento com una mà m'agafa del braç, és l'home. No sóc una assassina però vull sobreviure. Així que li clavo el ganivet que encara tinc a la mà i me’n vaig corrents.
Per fi, he arribat al poble i hi ha molts cotxes circulant pel carrer. Estic fent autoestop i un cotxe em para. És una dona. Em puja i em torna a casa. Allà encara està la finestra oberta per la qual he sortit per escapar-me i la llum de la planta inferior encesa. Sembla que la meva mare encara no s'ha adonat de la meva absència. Truco a la porta i m'obre la meva mare preguntant què estic fent aquí fora.
