UNA HISTÒRIA D'AMOR. ROSA M. BALCELLS

En Joan era un nen que vivia a Barcelona i que sempre anava amb el seu millor amic, en Pau. En Pau i en Joan tenien un conflicte a pesar que tenien una relació molt bona entre ells. Aquest conflicte era que els agradava la mateixa noia que és deia Paula i que segons ells era molt guapa.

En Pau era dels dos amics el més eixerit i el més curiós , però no li volia demanar “per sortir” a la Paula perquè sabia que en Joan n'estava molt enamorat i un amic no li podia fer això a l’altre. A en Joan cada dia li agradava més i ell cada dia era més sapastre. El pobre Pau no li volia demanar per sortir per por que és pogués trencar la relació entre ells. Tot d'un plegat se li va acudir una idea molt bona: havia d’ensenyar a en Joan a vestir-se bé, a caminar amb estil i no com feia ell, sempre amb el cap acotxat...

En Pau com un bon amic va ajudar-lo i li va ensenyar a vestir-se bé i a parlar com un noi gran. Cada dia en Pau anava a casa d’en Joan i li regirava l’armari per mirar quin tipus de roba hi tenia; també moltes vegades menjava amb ell i li prohibia menjar segons quines coses com per exemple gominoles, tot tipus de xocolata... perquè al pas que anava cada dia estava més gras. Cada tres dies els dos amics anaven a córrer i a fer esport com ja feia en Pau abans. Aquests altres dos dies de la setmana sense comptar el dissabte i els diumenge, anaven amb bici per la muntanya o a nedar per la piscina coberta d’un gimnàs que tenien a la vora.

La Paula va canviar completament d’opinió i cada dia es fixava més en en Joan, el mirava i es preguntava: - No pot ser que aquest sigui en Joan,cada dia està... I en Joan se sentia orgullós que la Paula es fixés en ell, i cada vegada n'estava més enamorat.

Com que en Joan cada dia anava millorant el seu aspecte físic i la seva manera de parlar, la Paula finalment li va demanar per sortir i en Joan, encantat, va acceptar!

Llavors el que estava per un costat trist i per l’altre content era en Pau. Ell també la trobava atractiva,a la Paula, però també se sentia bé perquè havia fet una bona obra, havia ajudat el seu amic. Just en aquells dies va entrar una nena nova a l’institut i encara era més atractiva que la Paula, en Pau se'n va enamorar de cop i per sort ella també d'ell.

LA MEVA VIDA SI FOS FAMÓS. NIL ARIÑO

La meva vida, si fos famós, seria molt diferent de la que tinc ara. De segur que, si per la raó que fos (em toques la loteria, fes un descobriment  important, arribés a ser un esportista olímpic ...), em fes famós,  em notaria estrany i crec que no m’agradaria gaire ni tenir sempre gent al darrere, que em digués pel nom, gent que no conec; ni que la meva vida es fes pública: perdre la intimitat, tothom ho sabés tot de mi, no poder tenir secrets, no saber si els meus amics ho són de veritat o perquè soc famós, vigilar en tot el que fes o digués, ... Tampoc m’agradaria ser famós perquè estaria més lluny de la meva família, dels meus amics i de tota la meva vida quotidiana que tinc ara; tot i que si ja hagués estat famós des de ben petit no m’hauria acostumat a les coses que faig avui en dia, sinó que estaria acostumat amb una altre estil de vida.

M’agradaria ser famós sí, però segons en quins aspectes, no. Imagino que al ser famós guanyaria molts diners i, segurament, me’ls guanyaria fent el que m’agradaria; possiblement viatjaria molt i coneixeria molta gent i altres famosos també.

Ser famós no és una cosa gaire habitual, doncs,  tot i que sembla que n’hi hagi molts, no és així. Per una banda també seria divertit ser famós perquè podries fer una mica el que volguessis i quasi sense control. També estaria bé aprofitar la fama per ajudar als més neces­­­sitats com fan alguns famosos que, aprofitant que surten per la televisió fan campanya per alguna ONG i ajuden a recollir diners per causes solidaries.           

COM M'IMAGINO LA MEVA VIDA SI FOS FAMÓS. ROGER RAIDÓ

Uf, jo mai m’imagino sent famós, ja tindré bastants maldecaps per trobar feina, perquè tal com va la cosa avui dia ho veig molt fumut. Sol tenint alguna mena de treball estaria prou feliç... però si fos famós m’agradaria ser-ho d’una manera estrambòtica, fent festes, sortint a les portades de les revistes.

Visc a Maials, i vaig a fer un càsting per a la pel·lícula "Serrallonga". Han fet les proves a molta gent, tots amb bon nivell, però ningú m'arriba ni a la sola de les sabates. Jo atrec a la gent, perquè sóc dramàtic si ho cal i em poso tan a dins del paper del personatge que la gent al·lucina amb la meva aportació cinematogràfica. Aquesta pel·lícula ha anat als "Òscars", no va guanyar però a mi em van elegir com a millor actor. Mira un noi de poble que va acabar anant als "Òscars", increïble no us sembla?

La meva fama no es va quedar pas aquí, va continuar, però va acabar d'una manera la qual no m'esperava. Em van venir a buscar molta gent de l'estranger, per participar a les seves pel·lícules, així que vaig decidir d'anar-me'n a viure a Hollywood. Allà vaig conèixer la Sandra Bullock, mentre rodàvem la pel·lícula "Gravity" i ens vam enamorar. Ens vam convertir en la parella del moment, sortíem a totes les portades de les revistes, ens entrevistaven... Vivíem en un xalet, amb totes les comoditats, cambrer, servents, aparells electrònics de marques cares... Fins i tot, per demostrar el nostre amor ens van cridar als dos per rodar una altra versió de "Titanic". Vam trencar rècords d'audiència i la gent al veure la gravació, s'emocionava i pensaven "es nota que entre aquesta parella hi ha amor, perquè les escenes romàntiques són fantàstiques.

La meva vida era perfecta, sense fer gaire esforç podia estar ben tranquil, amb diners amunt i avall, en tenia per donar i per vendre. Però jo havia sigut noi de poble i sabia els problemes que passava la gent per menjar, per pagar les factures de la llum, del gas de l'aigua, que de vegades es quedaven sense feina... Així que vaig decidir invertir parts dels meus diners per a mi i la meva vida quotidiana i una petita part la donaria a organitzacions, bancs d'aliments, ONG... Apart d'això jo sóc de Catalunya i aquesta va agafar protagonisme, sobretot el meu poble i casa meva, un munt de periodistes fent fotografies, fent preguntes als meus pares... Continuava fent pel·lícules, com sempre meravelloses. Però aquesta vida no és tan bona com sembla, ara que la tenia no la valorava, perquè no estava del tot feliç, perquè els "paparatsis", no et deixen ni fer un riu a casa teva, perquè de vegades et trobes les seves càmeres a la finestra i compte amb el que fas, perquè et graven i ho pengen a Internet, mare de déu quanta gent ho veuria! Perquè la veritat sigui dita, una persona necessita intimitat.

Si m'avorria feia festes al meu xalet, convidava a actors de renom com Brad Pitt, Bradley Cooper... Posàvem taules plenes de menjar, copes de whisky i després espectacles de noies, ball... Feia unes festes millors que les de la discoteca, així feia amistats i m'ho passava bé i el meu nom es feia un lloc entre els de les estrelles. Però a mesura que passa el temps els famosos, fan coses que són rucades i jo sóc un d'ells. Vaig deixar la Sandra, me'n vaig anar durant dos anys a viure amb Jeniffer Lopez i després amb la Cameron Diaz. També em vaig començar a drogar, com feien els altres actors i clar em vaig tornar una mica boig, no parava de gastar diners en capricis, no anava a veure la meva família. També em feia tatuatges de cada noia amb qui sortia i no era capaç de veure que si tallàvem de que servirien el tatuatges? Vaig sortir amb tantes noies que vaig acabar amb el cos negre i al final la meva fama es va acabar, no feia pel·lícules, vaig perdre els diners, la parella, la meva família i vaig haver d' acabar la vida sol sense ningú al meu costat.

Això de ser famós sembla molt bonic, però no ho és, quan a un se li puja els fums al cap que ell és el millor, que ha de fer allò que els altres fan perquè serà guai, doncs qui llegeixi la meva biografia que sisplau no faci el mateix que jo, perquè he acabat amb la vida feta una porqueria sense ningú que m'estimi. No cal viure d'aquestes maneres,tan estrambòtiques. La vida ha de ser dura, l'has de saber afrontar, però també és divertida i sempre has de valorar tot el que tens perquè sinó et quedes sol.

Del 1714 al segle 21. Roger Raidó 1r A

Any 1714, la guerra s'havia aturat i podia descansar, era fosca nit i ningú combatia. Mentre la gent dormia hem vaig escapar de casa i vaig anar a veure tot el que quedava de Barcelona. Sol runa i de sobte enmig d'ella vaig veure un quadre, un quadre de guerra i em va semblar que la gent de dins es movia, combatia i pecat de curiositat, vaig decidir tocar el quadre i no sé com vaig anar a parar en un lloc molt estrany, amb més tecnologia.

 Allà era de dia i molts nens jugaven pels carrers, portaven roba molt estranya, extravagant. Em vaig asseure al terra, trist i quan vaig alçar el cap tenia un xicot al meu davant. Es deia Joan i el noi hem va dir que l'acompanyés. Em va portar a casa seva, molt bonica. Em va posar dins d'un armari, perquè em va dir que els seus pares no podien saber que era allà. Quan ell menjava, sempre em servia una mica del seu plat. 

Primer no ens enteníem gaire, el seu català era diferent, segons ell més modern. El nen em demanava explicacions, com ara perquè estava al seu poble. Li vaig explicar que venia del 1714, que estàvem en guerra i que els espanyols ens havien assetjat. Hem digué que ho estudiava a història. Més endavant em va ensenyar un ordinador, una cosa quadrada amb la que podies buscar coses i va escriure 1714 i explicava els fets de la meva època. Increïble!

Li vaig explicar allò del quadre i em va dur al museu, perquè deia que n'hi havia un d'igual, el vaig tocar i vaig tornar a casa. Sort que em vaig trobar a en Joan sinó com m'ho hagués fet en aquella època tan estranya?