ENTRE PARETS. REDACCIÓ GUANYADORA DE SANT JORDI 2015. NÚRIA JOVÉ

Redacció guanyadora de Sant Jordi 2014

Entre parets

de Núria Jové

I aquí estic jo, coberta de pols i amb la roba bruta, en una habitació fosca i petita, amb una mà lligada a una corda i sense cap possibilitat d'escapar. Així que sota aquestes circumstàncies, he caigut lamentablement en allò que sense adonar-me no li havia fet cas. Tot d'una se sent una veu, sembla d'un home parlant per telèfon. Té la veu molt greu i només puc sentir frases tallades .

-Està ... no s'escaparà ... encara no ... tancada ... dóna'm ... recompensa ... lligada ... adéu ...

Sento passos , estic espantada i fa fred . Els passos s'acosten. Estic en una situació en què desitjaria no estar , per això he optat en fer-me l’ adormida. La porta s'obre i aconsegueixo distingir el rostre d'un home.

Segur que t'estaràs preguntant com he acabat en aquesta situació, doncs vaig a retrocedir dues hores per explicar-t'ho.

Avui és divendres 24 d'agost. Tinc 13 anys i m'he escapat de casa per anar a una festa dels afores on totes les meves amigues deien que anaven. La meva mare no em va deixar anar a aquesta festa per la meva edat però jo no vaig poder evitar escapar-me i així ho vaig fer, sense problemes. Era una festa petita en una casa. No trobava  les meves amigues enlloc i en aquell moment em vaig adonar que les meves amigues no apareixerien, i vaig descobrir que no deien de veritat això de la festa. En aquest instant vaig decidir sortir d'allà i tornar a casa.

Sortint per la porta unes mans em van agafar i em van injectar un líquid en el meu cos. Vaig caure a terra i ja no vaig poder veure ni sentir res més. En despertar-me m'he trobat aquí sense saber com hi he arribat.

Ara estic aquí amb el rostre de l'home a la porta i esperant amb por què és el primer que succeirà. L'home passa amb un ganivet, sembla que aquest és la fi, la meva fi. Quan el ganivet està a un centímetre del meu pit se sent un telèfon fora de l'habitació. L'home s'aixeca i abandona la sala tancant la porta. Estic espantada, no sé què fer ni com escapar. Però veig a terra alguna cosa brillant, és el ganivet! L'home se l'ha deixat en anar a pel telèfon. No tinc molt de temps, és la meva oportunitat, he d’escapar. Agafo el ganivet amb la mà que tinc lliure, tallo la corda i m’aixeco del terra amb les poques forces que em queden.

És de nit, no veig res, porto el ganivet a la mà i estic tocant cada lateral de la paret buscant una sortida. Tot d'una toco alguna cosa, és una finestra. Però està tancada amb clau. Potser és una bogeria i faig molt soroll però és l'única forma d'escapar, he de trencar la finestra.

En trencar-la sento com es penja el telèfon pel qual l'home encara parlava. He de sortir d'aquí ara. Salto per la finestra. La porta s'obre i sento un crit de ràbia aterridor.

El meu instint em diu córrer però no sé on sóc. Veig llums al final d'un camí. Sembla un poble, aniré a veure si algú pot portar-me a casa, però massa tard, sento com una mà m'agafa del braç, és l'home. No sóc una assassina però vull sobreviure. Així que li clavo el ganivet que encara tinc a la mà i me’n vaig corrents.

Per fi, he arribat al poble i hi ha molts cotxes circulant pel carrer. Estic fent autoestop i un cotxe em para. És una dona. Em puja i em torna a casa. Allà encara està la finestra oberta per la qual he sortit per escapar-me i la llum de la planta inferior encesa. Sembla que la meva mare encara no s'ha adonat de la meva absència. Truco a la porta i m'obre la meva mare preguntant què estic fent aquí fora.

UNA HISTÒRIA D’AMISTAT. ADRIÀ MORENO

Les tres van girar el cap i van veure el terror de Monfred, el gran gos assassí que les havia intentat matar, en Bordus! Havien anat en una excursió de l’Institut a Down, el poble d’en Bordus i ell, havia esgarrat la sortida segrestant a tothom. Però quedaven tres alumnes que tenien la missió de salvar-los i derrotar una vegada més en Bordus.

Aquest cop, però, la Bruna va parar la Lluna perquè no es precipités. Havien d’actuar dissimuladament, no de cop. El seu ajudant, en Jackl’for, un gran danès, tenia bona vista. Van decidir excavar un forat amb les potes.

-       Si tenim sort, a part de salvar els professors i els companys, trobarem algun exquisit ratolí!- va dir la Griseta.

Excavaven molt ràpid i en un quart, ja havien fet deu metres. La Lluna, llavors, va veure un ratolí i el va començar a perseguir. La gana no la va poder contenir. Les altres van intentar parar-la però no van poder. Van pujar a la superfície i per desgràcia es trobaren davant d’en Bordus.

La Bruna i la Griseta van protegir la Lluna perquè en Bordus no li fes mal però el gos, les va deixar esteses amb un cop de puny. La Lluna, s’havia protegit i per això, just després que les gates caiguessin, va atacar ella. El va fer caure a terra corrent entre les seves cames. Així, les altres dos van tenir temps de reanimar-se i van poder ajudar la Lluna, que ja estava molt cansada.

Però no només ella, en Bordus també. S’havia aixecat però va tornar a caure i aquest cop ja no va poder fer res. En Jackl’for, l’ajudant, no estava disposat a lluitar contra les gates per això, es va rendir i va obrir amb clau les portes de les cel·les que retenien els presos.

-       Us felicito, Bruna, Lluna i Griseta! Gràcies a la vostra gran amistat, us heu protegit mútuament i no us heu rendit per salvar-nos.- va exclamar la professora.

I, com sempre, van dir a tothom les aventures que havien passat però no hauria sigut possible sense l’amistat entre les tres gates.

Adrià Moreno 1r B