S’havien acabat les vacances d’estiu després de dos mesos i mig. Eren les vuit del vespre. El cel encara era blau. Tothom estava esgotat perquè havia anat a la Diada Nacional de Catalunya a Barcelona. L’endemà, en Pepito Calbito havia d’anar, per primera vegada, a l’Institut. L’acomiadament de primària al seu col·legi l’havia fet plorar molt. S’havia passat molt de temps a l’escola i no la volia deixar. A més a més, no volia deixar l’escola per una altra raó i era que com que a l’Institut donaven molts deures i era molt difícil.
Feia dos anys que tenia en Chita i el gat ja es coneixia fins i tot els secrets i detalls d’en Pepito. Abans d’anar a dormir, en Pepito i en Chita van menjar alguna cosa amb els seus pares a casa seva. L’endemà tot començaria a la normalitat. Quan acabaren de sopar, en Pepito es va posar el despertador a les set en punt del matí i es va adormir ràpidament al llit.
L’endemà, com ell havia programat, li va sonar el despertador. Es va aixecar, es va vestir i va anar a esmorzar un plàtan i galetes Dinosaurus. Com sempre, va posar les notícies. Anunciaven el retorn a la vida normal, com cada any el dia 12 de setembre. Quan va acabar, es va posar la motxilla a l’espatlla amb els nous llibres, materials i ordinador i va sortir de casa en direcció l’Institut Ensenyem Detot que estava a tres carrers de casa seva. A la porta de l’Institut hi havia molts nens i nenes. Uns quants més que a l’escola. Va buscar el seu inseparable amic que havien sigut tant amics a la Primària i a Infantil, en Pepito Conpelito. Al final, el va trobar. Estava amb un munt de nens que en Pepito no coneixia. En Conpelito feia molt mala cara. Va veure que aquell estiu havia canviat totalment.
- Hola, Conpelito, com va? Preparat per l’Institut?- va preguntar en Pepito Calbito a en Conpelito.
- Calla, bola de billar, deixa’m en pau. Ja no vull estar amb tu. Em fas passar vergonya i ets un fatxenda!- va exclamar en Conpelito sense mirar-lo.
Tots van riure. En Pepito es va quedar de pasta de moniato. No li va dir res més. Se’n va anar. A prop d’allí, hi va veure el seu arxienemic de l’escola, un abusananos sense pietat, l’Angelito Paradito. Ell, en comptes de clavar-li un cop de puny que li fes saltar totes les dents, li va dir el bon dia:
- Hola, Pepito Calbito! Preparat per l’ESO? Fiquen molts deures i és molt difícil, no sé si me’n sortiré.
- Ho-hola…- va balbucejar en Pepito encara més sorprès i pensant-se que era una trampa.- D’això, no em vols pe-pegar com sempre em feies?
- Per què? Si no es soluciona res!
- Caram, Angelito, estàs molt canviat!
- Mira, si algú et pega o et fa alguna cosa, jo et defensaré, Pepito.
- De debò? Doncs jo, si vols, et podré ajudar amb els deures.
I sense dir res més, van entrar al gegant edifici de l’Institut envoltats de milions de nens amb motxilles. Els professors van indicar els nens que passessin a la gran Sala Polivalent de l’edifici per fer el discurs de benvinguda. Evidentment, el va fer la directora, la senyora Akima Nojó.
- Benvinguts al curs 2011/2012. Aquest any, hem de donar la benvinguda als nous alumnes de 1r d’ESO. Esperem que aquest any tothom tregui molt bones notes i gaudeixin de l’estada a l’Institut de Zerreia. Així doncs, benvinguts al nou curs. A l’entrada de la sala hi ha els professors amb qui fareu les classes. Bon any. Ai, els de 1r que vinguin amb mi. Us ensenyaré una mica tot l’edifici i desprès anireu a la vostra classe. El vostre professor us donarà la clau del vostre armari. No la perdeu!- va explicar Akima.
I dit això, tots els nens menys els de 1r d’ESO, o sigui, els de la classe d’en Pepito Calbito, se’n van anar amb el seu professor a les seves classes corresponents. Després de fer la visita guiada a l’escola, els nens de 1r d’ESO es van encaminar a la seva classe, situada al primer pis al segon passadís a l’esquerra. Va arribar el seu nou professor.
- Em dic Suma Restamu Ltilpicadividix i sóc el professor de matemàtiques. Comencem fent unes quantes arrels quadrades. Engegueu l’ordinador i entreu a la pàgina web de l’Institut. A l’apartat de mates, 1r d’ESO hi ha un exercici sobre les arrels quadrades.- va dir el professor amb cara de pomes agres.
- Caram, quin professor més avorrit!- va exclamar amb veu baixa en Pepito Conpelito.
Però encara que ho digués fluix, en Suma ho va sentir i el va castigar fora de classe i copiar 1300 vegades “No parlaré a classe ni diré res dolent sobre el professor.” En Pepito Calbito, amb l’Angelito al costat, va riure per sota el nas i amagat davall de l’ordinador.
- A veure, l’arrel quadrada de 144 és…- va dir en Pepito.- em sembla que és 14.
- Jo vaig llegir en un llibre de mates que el resultat era 12 perquè 12x12 és 144.- va dir l’Angelito.
- Ostres, tens tota la raó. Gràcies Angelito. Però, una pregunta, com és que llegies un llibre de mates si tu les odies?- va preguntar en Calbito.
- Perquè necessitava aprendre molt de mates i com que ja saps que al cole era tan dolent en mates…- va respondre l’Angelito.
I així, ajudant-se mútuament, van acabar i van ser els primers a sortir al pati. Era un pati molt gran amb una pista de bàsquet, una de futbol, un gran bosc d’arbres molt alts i una pista per córrer. Tot el pati feia aproximadament 980 m2 i es veia que l’edifici tenia milions de finestres obertes, tancades, amb persiana cap amunt o persiana cap avall. Com que l’Angelito tenia una pilota de futbol van poder jugar. Uns minuts més tard, però, van sortir els nens de 4t d’ESO, que eren molt forçuts i tenien una cara de pocs amics.
- Eh, vosaltres dos, sortiu del nostre camp!- va amenaçar-los un d’ells.
- Per què? Nosaltres tenim dret a jugar!- exclamà en Pepito.
- Mira, si no us n’aneu, us clavaré un cop de puny al mig dels nassos!- va exclamar un altres de 4t d’ESO.
- Sou uns gallines! Sol pegueu els petits! Per què no us fiqueu amb els de la vostra edat?- va preguntar en Pepito.
- Vine, Pepito, deixa’ls estar. Són uns abusananos. Anem a jugar al bosc.- va dir l’Angelito tranquil·lament.
- Saps, Angelito, cada cop em deixes més sorprès!- afirmà en Pepito mentre se n’anaven.
El bosc era immens. Van pujar als arbres. Des de dalt, es podia veure un paisatge increïble. En Pepito va poder distingir casa seva. Van descobrir que aquells arbres eren uns pins que cada any feien pinyons. En van trobar un munt i se’ls van menjar.
- Ho veus com no valia la pena enfrontar-se a aquells abusananos?- va preguntar l’Angelito.
- Tens tota la raó.- digué en Pepito.- No ho hauria dit mai que haguéssim acabat sent amics!
- Ni jo!
Va ser un dia totalment perfecte. Quan va tornar a casa, a les 15:17, va tenir ganes que fos l’endemà per tornar-hi. Li va explicar tot el que havia fet a la seva mare i al seu gatet Chita.
- D’això, Pepito, demà et podré acompanyar a l’escola?- va preguntar en Chita.
- I tant que sí!- va exclamar en Pepito.
L’endemà al matí, en Pepito anà a l’escola amb en Chita. L’Angelito, al veure en Pepito amb en Chita, es va alegrar molt i va acariciar amb tendresa les orelles del gat. Quan van arribar a classe, el professor de matemàtiques, va explicar una cosa que havia passat aquella nit:
- Aquesta nit han robat tots els diners de l’escola i per sort, s’han pogut localitzar a les càmeres. Anirem a veure les càmeres.
En Pepito es va mirar en Conpelito de reüll. Estava rient amb els seus nous amics. Va veure que en Conpelito estava xerrant d’una cosa que va obsessionar en Pepito. S’hi va acostar per sentir-ho millor dissimuladament entremig de tots els nens però per desgràcia, la conversa acabava d’acabar.
Després de sortir de classe, van travessar tot un passadís, van pujar unes escales de cargol fins arribar al terrat de l’escola i el professor va engegar una pantalleta que havia damunt d’una taula. A la pantalla encara no es veia res.
Eren les 2 de la matinada i a llum de la Lluna entrava per la finestra mig oberta.
Just en aquell moment, entren tres individus per la finestra i comencen a buscar
pels calaixos els diners. Al final els troben i dos d’ells se’n van mentre que un es queda i diu davant de la càmera:
- Sóc en Pepito Calbito i sóc un fugitiu terrible. Els meus dos acompanyants són en Chita i l’Angelito. He amagat la identitat tot aquest temps per ensarronar-vos, insignificants pallassos de circ i astronautes d’aigua dolça! He, he, he!
En acabat, tots van mirar en Pepito i l’Angelito amb la boca oberta. Tots, menys en Conpelito i els seus tres amics, que estaven rient maliciosament. En Pepito es va quedar de pedra i l’Angelito de pasta de moniato i quasi que es desmaia.
Els professors encara no havien vist el vídeo per això el professor també es va quedar parat. No va dir res. Va baixar les escales de cargol amb els alumnes darrere seu. En Pepito, l’Angelito i en Chita van anar els últims. No s’ho podien creure. Algú s’havia fet passar per ells! Algú que es volia venjar. Normalment hauria de ser l’enemic del personatge però es que en Pepito en aquell moment no tenia enemics! O potser sí?
Va ser un dia terrible. Quan els veien passar, tothom els mirava amb uns ulls com unes taronges i n’hi havia que s’amagaven o es desviaven a un altre passadís.
Quan va ser l’hora de marxar, en Pepito i l’Angelito es van quedar a parlar amb la directora de l’Institut.
- Per què ho heu fet?- preguntà la directora.
- El que?- va preguntar en Pepito.
- Vés. Que vols que sigui?
- No jo no ho sé per què.
- No et posis xuleta. Però que no us n’adoneu que heu fet, desgraciats?- va preguntar rabiosa la directora encenent un cigarret.
- Ho sento, però nosaltres no hem sigut. Ahir a la nit jo estava a casa.- va dir l’Angelito.
- A més a més, creus que haguéssim dit la nostra identitat?- va preguntar en Pepito.
- Tens raó. Però al despatx, hem trobat una targeta d’identitat rovellada. La foto no es veu bé, sol es veu el seu cap i es veu clarament que està rapat. No es distingeixen les lletres.
- Què? Però si el meu carnet d’identitat és com nou! És impossible que estigui rovellat.- va protestar en Calbito.
- Sí, sí, és el que diria tothom. Que no ha sigut ell. Però a mi no m’enganyeu. Enviaré una nota als vostres pares, i tu, Pepito, renyar el teu gat Chita de part meva.- digué mentre escrivia una carta.
Quan va acabar la carta, els la va donar i els dos nois van marxar cap a casa. Quan va arribar a casa, ho explicà tot a la seva mare i el seu gat. En Chita, evidentment, no s’ho va creure perquè ell sabia que no havia robat però sa mare els va castigar un mes sencer sense jugar. I a sobre, a la carta de la directora deia que en Pepito estava expulsat durant 15 dies.
- No sortiràs a casa si no és per anar a comprar a la carnisseria del costat mentre jo estigui cansada. I ara, si no et fa res, ves a comprar llom i pernil dolç.- va dir sa mare.
En Pepito no li va dir res. Era una bona ocasió per escapar-se i investigar sobre el robatori. Amb el cistell al braç i els diners a la butxaca va sortir de casa acompanyat d’en Chita. La notícia s’havia escampat per tot Zerreia. Tothom que se’l mirava es xiuxiuejaven entre ells o l’assenyalaven. Va anar a la carnisseria a comprar el que la seva mare li havia encomanat. Uns segons més tard, va sortir de la carnisseria i va anar a buscar l’Angelito.
- Angelito, hem de solucionar això d’alguna manera!- exclamà en Pepito quan va tenir l’Angelito al costat al mig del carreró.
- Tinc sospites d’en Conpelito. T’hi has fixat que quan tothom ha sabut la notícia l’únic que no s’ha quedat amb la boca oberta ha sigut en Conpelito?- va preguntar en Pepito.
- Sí que m’hi he fixat. Vine, que l’espiarem. He sentit que avui anava a jugar a la Plaça del Poliesportiu amb els seus fidels amics.- va dir en Pepito.
I dient allò, van anar a la plaça del Poliesportiu. Com en Pepito havia previst, en
Conpelito estava jugant amb els seus amics. Van sentir que deien una cosa
molt interessant:
- Com s’han quedat aquells dos! Els hem acusat de robatori.- va dir en Conpelito.
- Tens raó. Mentre tothom va en contra d’en Pepito, l’Angelito i el sac de puces d’en Chita, nosaltres ens gastem els diners del despatx que hem robat en llaminadures o el que vulguem!- va exclamar un altre mentre es menjava una magdalena amb xocolata i que és Grassgolafre.
- O sigui que heu sigut vosaltres, eh? Maleïts cervells de mosquit, astronautes d’aigua dolça!- xisclà en Pepito enrabiat sortint del seu amagatall.
- Oh, mira! En bola de billar!- va riure en Conpelito.
En Pepito Calbito, més rabiós que mai, va atacar en Conpelito. Ell, va esquivar l’atac però en Pepito el va enxampar igualment i el va llançar d’una estrebada al terra.
- Delinqüent, lladre, cagat!
L’Angelito va atacar els altres. En va agafar dos, un per cada mà pel cap, i els va fer pegar entre ells al cap. Van acabar tan marejats que van fer caure l’altre amic d’en Conpelito que quedava i no es va poder aixecar a causa del pes dels altres dos.
- Tranquil, Pepito, mira, he gravat la seva conversa amb el meu mòbil. Tenim una Pista per dir que no hem sigut nosaltres.- va dir l’Angelito.
- Ets un crack, Angelito!- digué en Pepito content.
Desprès de 15 dies avorrits a casa, per fi van poder tornar al col·legi amb les proves que deien que ells no havien robat res. En Chita també hi va anar, evidentment. Abans que sonés la campana per entrar a l’Institut, l’Angelito, en Pepito i en Chita van entrar a l’edifici i es van dirigir al despatx amb el mòbil de l’Angelito.
- Hola, nois! Espero que us hagi servit l’expulsió!- va dir la directora aixecant-se de la seva cadira.
- No, no ens ha servit perquè com li vam dir fa 15 dies, nosaltres no havíem sigut.- digué en Pepito Calbito sense por.
- I tenim proves per demostrar que nosaltres no hem sigut.- va dir l’Angelito traient el mòbil de la seva butxaca.
Li va ensenyar el vídeo i ella es va quedar parada.
- A més, pensa que un lladre no hauria dit mai la seva identitat secreta si no es que mentís amb la seva identitat. I això és el que ha fet en Conpelito amb els seus amics. Una altra cosa, aquella nit feien Crackòvia i no m’ho hauria perdut per res del món. I quan tota l’escola va saber el robatori, l’únic que no es va quedar parat amb la boca oberta va ser en Conpelito. I a més, s’havia tornat molt ruc.- explicà en Pepito.
- Teniu raó. Aquests últims dies tenim sospites d’en Conpelito sobre robatori de material, fa dies que no surt al pati i és un abusananos.- digué la directora.
- No surt al pati? Doncs avui l’espiarem. Es pot quedar en Chita?- preguntà en Pepito.- Amagat, eh? És que com que sempre em salva de qualsevol aventura...
- D’acord, però només treu-lo de la motxilla durant l’hora del pati. I ara, aneu a classe o fareu tard.- va ordenar la directora.
- Una altra cosa, aconseguirem retornar els diners robats.- va dir en Chita.
I tots tres van anar a classe. En Chita es va amagar a dins del a motxilla, en mig d’un munt de llibres, una carpeta, dos estoigs, una pilota de handbol, el necesser i l’ordinador portàtil de 16 gigues.
A l’hora del pati, es va quedar a classe en Pepito. L’Angelito va anar al pati. En Pepito va treure de la seva motxilla en Chita i va espiar dissimuladament en Conpelito, que se n’anava de la classe. A una distància prudencial, en Pepito amb en Chita a les mans, van seguir en Conpelito que se’n va anar a la classe de 4t d’ESO. En Pepito es va esperar a fora amagat darrere una taula. Quan va sortir, se’n va anar a 3r, després a segon i després a la seva classe. Cada cop que sortia d’una classe duia una cosa entre les mans que dringava. Finalment, se’n va anar al despatx. Com que hi havia una finestra, en Pepito va poder espiar què feia. Va veure que en Conpelito estava agafant totes les claus, tots els diners i totes les coses personals de la directors i els professors. En Conpelito, al sortir de classe, se’n va anar al soterrani de l’edifici per unes escales de cargol rovellades. Les parets tenien un color desgastat. En Pepito va seguir en Conpelito fins que van arribar a baix de tot.
En Conpelito va obrir una porta i hi va entrar. En Pepito va fer el mateix. Es va quedar amb la boca oberta amb el que hi havia a dins. Estava tot ple de diners, coses personals, joies, claus... i moltes coses més. En Pepito va reconèixer tres gomes que eren seves. Què estrany! Era gairebé impossible robar-li a en Pepito tres gomes aquell curs si només se n’havia empotat una! O potser tot aquell temps en Conpelito li havia pres el pèl!
En Pepito va tornar a pujar a la superfície amb en Chita i va sortir al pati. Va veure l’Angelito al petit bosc jugant amb un nen amb qui havia parlat gairebé mai. Portava ulleres. Havien anat junts a l’escola però no sabien res d’ells. En Pepito no sabia ni com es deia. Es va acostar a en Pepito i li preguntà:
- Qui és aquest noi?
- Es un amic nou que acabo de fer. És un superdotat. M’ha dit la meva mare que el seu coeficient intel·lectual és de 170! És un inventor. Es diu Manolito Atontadito. El seu cognom no li queda gairebé, oi?
En Pepito va riure i tot seguit, li va explicar el que havia vist.
- Proposo que a l’hora de marxar, ens quedem un moment i ho investiguem.- va proposar l’Angelito.
I així ho van fer. Quan va sonar la campana per tornar a casa, en Pepito, l’Angelito i en Chita van anar directes al soterrani. Van obrir aquella porta i a dins, en Pepito va veure tot el que en Conpelito havia robat. Ho van regirar una mica. En Pepito va trobar un llapis seu. Hi havia gravada una cosa: Pepito C. 2007/08. No hi havia cap dubte. En Conpelito l’havia ensarronat tot aquell temps a l’escola. Feia veure que era un bon amic quan no ho era. El que passava és que era mot bon actor i no se’n va adonar mai. Però a vegades, en Pepito tenia sospites d’ell però les deixava córrer.
Van començar a fer fotos i ràpidament les va anar a ensenyar a la directora.
- Molt bé. Us felicito, nois i gat. Demà farem expulsar en Conpelito 2 mesos i mig.
- Ara, anirem a dinar i després tornarem tot el material a tothom.- va dir en Pepito Calbito.
- Què? Però si faran la meva sèrie preferida!- exclamà l’Angelito.
- No patiu nois. Ja ho farem nosaltres.- digué la directora rient.
Van tornar a casa més contents que un gínjol. Li ho va explicar tot a la seva mare tot i que no s’ho va creure:
- No diguis més mentides! Reconeix que has fet una cosa molt mal feta.- va dir la seva mare.
Dit allò, van dinar uns macarrons al pesto boníssims. A mig dinar, va sonar el telèfon. La mare d’en Pepito l’agafà. Era la directora de l’Institut.
- Hola, senyora Pepeta. Li puc parlar d’una cosa sobre el seu fill i el gat?
- Sí, endavant.
- Si heu renyat a en Pepito, perdoneu-lo. Tenim proves que diuen que no han sigut ells sinó en Conpelito que s’ha fet passar per ell.- va dir la directora.
- D’acord, fins demà.- va dir la Pepeta.
Ràpidament, quan es va tornar a asseure a la taula li va demanar mil disculpes a en Pepito i en Chita que van acceptar.
- Demà farem un interrogatori a en Conpelito abans que l’expulsin 2 mesos i mig.- digué en Pepito a la Pepeta.- I el pare, com li va la feina per Sydney?
- Diu que aviat estrenaran una nova obra de teatre però no saben com –es titularà ni de que anirà. La representaran a l’Òpera de Sydney. Mira, ara el trucaré per dir el que m’ha dit la directora.
L’endemà al matí, en Pepito es va encaminar a l’Institut amb pas decidit i amb en Chita. Tenia ganes de fer l’interrogatori. Com que el professor d’en Pepito ja sabia allò d’en Conpelito, va decidir fer l’interrogatori a primera hora.
L’interrogatori va començar a les 10:00, a l’hora d’anglès. En Conpelito, no es va poder escapar. Vigilaven tota l’escola per cada metre quadrat. No va tenir més remei que respondre a les preguntes d’en Pepito Calbito.
- A veure, com és que ara a l’Institut has canviat tan?
- Perquè he vist que fent el bé no soluciono res.
- Vols dir? Si ara mateix ets tu qui perds!- exclamà en Pepito Calbito.- I a més, com és que m’has enganyat tots aquests anys?
- Fa 7 anys em vaig ajuntar amb un grup de delinqüents perquè al veure que tenia molt poder al col·legi, van pensar que seria un bon ajudant per ells.
- Qui són ells?- preguntà en Chita.
- Un grup de lladres disposats a conquerir el món que es diuen: Bigotet, Peroito, Mésrukimpossible i un general d’Irak que es diu Sploum Etdisparo.- va respondre en Conpelito, amb el cap acotxat.
- Molt bé. Gràcies Conpelito, sol volia saber això.- va dir en Pepito
- Eh! Jo vull saber més coses!- exclamà en Chita.- Escolta, has anat mai a la Lluna? Què voldràs ser de gran? Has tret mai un 0? Quan va ser la primera vegada que et vas embrutar els pantalons amb fang? I la primera vegada que vas menjar escarabats piloters amb salsa de sang de mosca recobert d’una capa d’ales i punxes d’abella i sopa d’ulls de bou alhora?
- Chita, para de fer ruqueries!- va dir en Pepito, divertit.- Ah, Conpelito, estàs expulsat de l’escola. Vés a veure la directora.
I dit allò, en Conpelito va sortir de classe i es va encaminar al despatx de la directora.
- No imposis resistència! Estàs amorralat!- es va sentir que exclamava en Chita.
- Es diu acorralat i no amorralat!- el va corregir en Pepito seient a la seva taula per assistir a la classe d’anglès que, per sort ,ja gairebé havia acabat i començaria el primer pati.
El curs va acabar molt bé. Quan en Conpelito va poder tornar al col·legi, que va ser a mitjans de gener, ningú li va dirigir la paraula. El van tenir controlat la resta del curs amb els professors al damunt i milions de càmeres de vigilància. El botí del soterrani ja l’havien repartit per tothom i tothom va estar molt content amb en Pepito. El van felicitar i el van convertir en un autèntic heroi.
Però en Conpelito, va jurar que es venjaria d’en Pepito i els altres amb més forces i companyia que mai. Però això ja ho veureu en una altra història plena d’acció, aventures i sobretot, humor.
